La Reina Sibil·la de Fortià era la reina consort de la Corona d’Aragó(1377-1387). Era filla de Berenguer de Fortià i de la Francesa de Vilamarí. El 1371 es va casar per primera vegada amb Artal de Foces, noble aragonès, del que es va quedar viuda el 1374. El 1377 es va casar per segon cop amb el Rei Pere IV d’Aragó (Pere el Cerimoniós), el qual ja tenia una filla, la infanta Isabel, convertint-se així en la quarta dona del rei aragonés, el qual la va coronar reina de Saragossa el 1381. Després del casament Pere es va envoltar de nobles empordanesos així com de familiars de Sibil·la. El rei va morir el 1387 i Sibil·la, per por a la represalia dels seus fillastres, es va refugiar en el castell de Martí Sarroca.  El nou rei, Joan I d’Aragó, la va recluir durant un temps en el castell de Montcada, fins que finalment ella es va traslladar a Barcelona, ciutat en la que va morir el 1406.

Quan va morir el seu cadàver va rebre sepultura en el Convent de Sant Francesc de Barcelona, on durant l’Edat Mitjana rebien sepultura nombrosos membres de la noblesa aragonesa. Allà es va quedar el cadàver durant varis segles fins que el 1835 el convent va ser enderrocat i la majoria dels cadàvers conservats, incluit el de la Reina Sibil·la, van ser traslladats a la Catedral de Barcelona. 

En l’acord municipal del bateig del nom de la plaça (que realment és l’encreuament entre dos grans carrers), es destacava que Sibil·la havia estat la única dama de les comarques gironines que havia “aconseguit la dignitat real a la Corona d’Aragó, tinguent una influència notable a la Cort del seu marit, aconseguint introduir en ella a múltiples famílies gironines que provenien de Castelló d’Empúries, Fortià, Albons, Bellcaire, etc, i altres poblacions que no pertanyien a la alta noblesa, el que va motivar un important canvi social a destacar”.