Va néixer a Sant Gervasi de Cassoles. Era filla única, el seu pare era contable, amant de la poesia i sempre li recitava poemes quan ella era petita, però va morir durant la Guerra Civil en un bombardeig. La seva mare va viure fins el 1964, una dona amb molt interès per la música. Els dos pares eren amants del teatre i la literatura.

Va assistir a la escola dels set als deu anys en dos centres diferents, fins que mor el seu avi, el qual l’havia marcat molt i li havia inculcat un sentiment catalanista i un amor a la llengua catalana i a les flors, fet que queda retratat a les posteriors obres de Rodoreda. Des d'aquell moment es dedica a aprendre a cosir i cuinar, sense abandonar la lectura. Es va casar als vint anys amb el teu tiet Joan Gurguí, catorze anys més gran que ella.

Van tenir un fill i es van instal·lar en una casa a Barcelona. En aquell moment ella es va posar a fer proves literàries per alliberar-se de la dependència econòmica i social que li suposava el matrimoni, i ho va acabar convertint en el seu ofici. Cada dia escrivia, i va acabar cultivant comedia teatral i una novela.

El 1931 va començar a anar a classes al Liceu Dalmau on va millorar els seus coneixements en llengua, instruïda per Delfín Dalmau, amb el que van publicar una obra junts. L’any 1931 es publica la seva primera obra Sóc una dona honrada? i alguns contes, que acaba obtenint el Premi Joan Crexells.

El 1933 va començar la seva carrera periodística i va entrra a l'Associació de Premsa de Barcelona. Amb el temps va publicar més obres i va guanyar reconeixement, així que va entrar al Club dels Novel·listes. A més, va anar publicant contes infantils per a diferents diaris catalans. 

Al començar la Guerra Civil ella va col·laborar com a correctora de català a la Comissaria de Propaganda de la Generalitat. Mentre anava coneixent a altres escriptors, va guanyar més premis i acaba separant-se del seu marit. El seu suposat amant va ser detingut a la Rambla de Barcelona, torturat i assassinat per ordre de la policia soviètica. Un any després, en representació del PEN Club de Catalunya, viatja a Praga amb altres famosos escriptors.

El 1939 es va exiliar a França, i creient que seria per poc temps, deixà al seu fill al càrrec de la seva mare, ja que va marxar per consell d’aquesta, ja que Mercé havia estat col·laborant en temes de publicacions en català i en diaris d'esquerres en els anys anteriors. Va anar de Barcelona en Girona en bus i després caminant a la frontera. 

Es va instal·lar al castell de Roissy-en-Brie, ofert per refugiar a escriptors. Allà es va conèixer i enamorar amb Joan Prat Esteve, que estava casat i tenia una filla, però tot i així començen una relació amorosa i se’n van a viure a Limoges, fugint dels nazis que invadien França. El 1941 aquest va ser detingut i explotat en una cantera, i més tard traslladat a Burdeos. Ella també es va traslladar i es va dedicar a la costura, deixant d’escriure. Més tard van anar a París durant vuit anys, i el 1947 va poder deixar la costura definitivament i tornar a redactar per la Revista de Catalunya. Durant aquesta época no va poder cultivar grans obres i es va dedicar més a la poesia, ja que desde el 1945 havia començat a tenir problemes de salut juntament amb la reaparició de una paràlisi somàtica del braç dret, així que el 1952 va començar la teràpia de recuperació.

En els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Londres el 1947 va guanyar la seva primera Flor Natural amb sis sonets, i va ser nombrada “Mestre en Gai Saber” a Montevideo el 1952, l’any que va visitar Barcelona per primera vegada després del seu exili. El 1951 es va començar a interessar per la pintura i a fer obres pròpies, pero el 1953 es trasllada amb la seva parella a Ginebra, ja que aquest es fa traductor de la UNESCO, ciutat que no li agradava, però on va escriure, a part de moltes altres publicacions, la seva novel·la més famosa La plaça del diamant. 

El 1971 mor la seva parella a Viena. Això i el descobriment de una amant d’aquest, la va passar una temporada de desolació. El 1972 va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Romanyà de la Selva amb dues amigues més, on va viure sis anys fins a construir-se la seva pròpia casa al mateix poble, on va escriure una altre de les seves novel·les més conegudes, Mirall trencat. Durant aquesta època, apart de rebre reconeixements, algunes de les seves millors obres van ser portades a televisió, com La plaça del diamant. 

Finalment Rodoreda va morir a Girona a l’edat de 75 anys per un càncer de fetge. El seu llegat intel·lectual va ser donat a l’Institut d’Estudis Catalans que anys després va crear la Fundació Mercè Rodoreda.