Isabel Vilà Pujol va ser republicana, lluitadora pels drets dels treballadors, considerada la primera sindicalista catalana. Tenia cinc germans i als anys cinquanta la família es va haver de traslladar a Llagostera, centre de la indústria del suro, per problemes econòmics. Es quedà orfe de pare, que era surer, i no sabia llegir ni escriure, així que va dedicar la seva joventut a treballar, cuidar a gent malalta i instruir-se, amb l’idea de ser mestre d’escola, relacionant-se així amb els cercles republcians.

A la zona, les condicions de vida i de feina de la gent que treballava a la indústria eren clarament abusives. A mitjans del 1800, la classe obrera tenia una esperança de vida al voltant dels quaranta-vuit anys, mentre que els capellans i eclesiàstics podien arribar a viure fins a seixanta-quatre anys de mitjana. El dret a vaga era inexistent, com el d’associació, l’amo de la indústria acomiadava a qui volia i com volia sense donar cap explicació ni retribució, les dones cobraven la meitat de salari que els homes en jornades, nens i nenes fills de jornalers entraven a treballar a les fàbriques a canvi de tan sols vuit o deu rals (0’01€ aproximadament) amb només sis anys, l’alimentació era insuficient i les condicions de feina en tallers humits on sovint es manipulaven matèries tòxiques, sumaven malalties i accidents laborals.

La Revolució de 1868 va estallar quan ella tenia vint-i-cinc anys. Els republicans volien fer servir armes, i encara que ella s’oposava, va recolzar amb la preparació de tot l’equip sanitari. Es va fer una concentració de tots els federals a la Bisbal per anar junts a Girona. De camí, van passar per Calonge, on va estallar el conegut Foc de la Bisbal, on ella va assistir als ferits i no va voler marxar fins a treure l’últim ferit, el seu tiet. 

Era coneguda com Isabel Cinc Hores per la seva reivindicació de la jornada laboral de cinc hores per als nens menors de tretze anys i per a les nenes menors de catorze, de vuit hores per als nois menors de quinze i per a les noies menors de disset. La seva participació en la campanya Fora Quintes, la sol·licitud d’una biblioteca per als obrers a Llagostera, la lluita per aconseguir la jornada de cinc hores per als menors que treballaven a les fàbriques, etc., la van fer una dona paradigmàtica en el seu temps. Va participar en la implantació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) al Baix Empordà i va crear la Federació Local de l’Associació Internacional de Treballadors  a Llagostera.

El 1874, amb el cop d’estat del general Pavía i la il·legalització de la Internacional, es va emetre una ordre de detenció contra Vilà, així que es va exiliar a Carcassona. Allà va ser acollida per una família de maçons i va poder cursar els estudis de magisteri mentre impartia classes de castellà. El 1880 va tornar a Catalunya per dedicar-se a l’ensenyança i va fundar un col·legi a Barcelona. Més tard va ser directora d’una escola de nenes de la Institució Lliure d’Ensenyança a Sabadell, on va morir.

Es considerada la primera sindicalista catalana i la seva figura va ser reivindicada pel polític bisbalenc Pere Caimó, i més tard per Carles Rahola. La seva figura ha estat objecte d’homenatge i diverses poblacions catalanes (com Calonge i Sabadell) tenen espais públics que porten el seu nom. També té un musical inspirat en la seva vida, dirigit per Kim Planella.