Va ser educada principalment per la seva mare, Teresa Mañé, però també tenia una ànima autodidacta i va començar a escriure des de ben jove. A més d’escriptora, també fou una gran política i líder anarquista, durant la Segona República arribà a ser la primera dona minsitra d’Espanya.

Va néixer a Madrid i visqué la seva infància i joventut en cases rurals, on la família anarquista vivia amb una economia de subsistència. L’educació que va donar-li la seva mare des de petita va estar basada en principalment en la lectura, fent-la llegir Darwin, clàssics francesos i clàssics espanyols. També passava molt de temps a l’aire lliure, fent exercici físic i realitzant tant de casa com de la granja. A més, també des de ben petita, els seus pares la portaven a les manifestacions i reunions on ells assistien i estava ja immersa en aquest entorn polític. Així va anar cultivant el seu caràcter progressista i revolucionari que destacaria més endavant. 

El 1914 tota la família es trasllada a Barcelona i durant els anys posteriors l’economia de la família se sustenta gràcies a la cria de conills, a l’activitat editorial, a la feina de traductora de la mare i els guions de teatre del pare. El 1930, Frederica començà a viure amb Germinal Esgleas, un anarcosindicalista amb el qual el seu pare havia estat empresonat dos anys abans. 

La seva primera obra va ser escrita en castellà, Horas trágicas, quan tenia tan sols 16 anys, i tractava del pistolerisme entre el proletariat català. A partir de llavors començà a escriure de forma regular a La Revista Blanca. Durant la dictadura de Primo de Rivera, en plena societat conservadora, va publicar tres obres clarament basades en l’emancipació femenina. També va escriure unes trenta novel·les de ficció, tot i que englobaven ideals anarquistes i sobre les dones. A part, també va endinsar-se en el periodisme polític i va participar molt en la vida política de la ciutat de Barcelona. Per exemple va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va destacar realitzant mítings, sorprenen al públic acostumat a escoltar personatges masculins. Més tard s’afilià també amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), tinguent-ne també un important paper per als seus mítings. El 1936 passa a fer-se càrrec del Ministeri de Sanitat i Assistència Social i, amb poc més de mig any com a ministra de l’estat, va proposar molts projectes socials com per exemple menjadors per dones embarassades, llocs d’acollida pels infants, llocs de treball de certes professions per a discapacitats, la llei d’avortament…  però pràcticament cap dels seus projectes van arribar més enllà de simples propostes sobre paper. El 1939 va haver d’exiliar-se a França, on va tenir moltes dificultats per les persecucions de la policia nazi i va acabar sent tancada a la presó. Allà, van denegar la petició d’extradició del govern franquista espanyol degut al seu embaràs. El 1977 va tornar a Espanya i va seguir la seva acció política. A més, el 1987 va publicar la seva autobiografia anomenada Mis primeros cuarenta años. Va morir a Tolosa el 1994.