Va néixer a Barcelona el 1872 i va morir el 1949 després d’una llarga vida com a pedagoga i escriptora catalana. També va ser una gran promotora de l’educació femenina popular catalana i mecenes i creadora de la Biblioteca Popular de la Dona (1909). Va tenir una sòlida educació en diferents àmbits de les arts i humanitats. Als 21 anys es va casar amb Narcís Verdaguer, cosí de Jacint. Juntament amb ell va publicar més de cent rondalles, contes populars i llegendes al setmanari catalanista La Veu de Catalunya. 

El 1909 el rector de la parròquia de Santa Anna va oferir-li encarregar-se de la biblioteca caritativa de la parròquia. Li va fer un donatiu de diners i llibres per tal de posar en marxa la primera biblioteca per a noies obreres, on totes les dones tenien l’entrada lliure. Francesca era partidària del feminisme conservador (defensant la formació i autonomia de les dones tot mantenint la importància de fer d’esposa i mare) i dirigia la biblioteca a totes les dones de qualsevol classe social. La petita biblioteca va tenir molt d’èxit i va esdevenir una gran institució cultural on qualsevol dona podia fer un llarg seguit d’activitats i classes gratuïtes similars a les que es feien a les universitats (a les quals les dones no en tenien accés). Per aquest motiu va passar a anomenar-se Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Quan va morir el seu marit, Francesca va decidir dedicar-se completament a aquell seu projecte, que fins i tot va arribar a tenir borsa de treball pròpia.

Més tard va començar a implicar-se en la política i estava a favor del dret a votar de les dones. Durant la Guerra Civil va fugir a Suïssa i el 1941 va tornar a Barcelona, on va morir uns anys més tard.

Francesca va ser votada en un procés participatiu el març del 2010 a Palafrugell de dones que mereixen un carrer, per la seva tasca a favor de les dones i la seva participació en cultura, educació i política.