Maria Aurèlia Campany i Farnés fou una novelista, dramaturga i assagista espanyola. També feminista, activista, cultural i antifranquista. 

Neta del intelectual Sebastià Farnés i filla d’Aureli Capmany, folklorista i col·laborador de revistes infantils, va passar la seva joventut en el pis de la família de la Rambla de Barcelona. Originàriament la seva família paterna era de Rubí, però el seu avi va aprendre l’ofici de cisteller i va obrir una cistelleria a la Rambla, on el més tard els seus pares van instal·lar-se i van tenir la filla.

Va estudiar a l’Institut-Escola de la Generalitat i es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Barcelona. Va practicar la docència entre 1940 i 1950 a l'Institut Albèniz de Badalona i a l’Escola Isabel de Villena de Barcelona. També va treballar gravant vidre, un ofici que va aprendre durant la seva època universitària. 

La seva primera novel·la, Necessitem morir, va quedar finalista del Premi Joanot Martorell de l’any 1947, i el següent el va guanyar amb una altre novel·la. Va publicar altres narracions, el que la va portar a guanyar el premi Sant Jordi el 1968. Va guanyar també els premis Premi Ramon Fuster (atorgat per el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya) i el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil. 

A més de la narrativa es va dedicar a la traducció i producció de teatre, d’assajos i altres gèneres literaris. El 1959 va fundar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Va fer de professora, actriu i de directora i va estrenar obres pròpies. 

Compromesa amb la lluita per les llibertats, va participar i militar en l'antifranquisme, el socialisme i el catalanisme, primer en la clandestinitat i després fins i tot exercint càrrecs oficials. No va acceptar tampoc el paper que el franquisme atorgava a les dones i fou la pionera a Catalunya, a través dels seus assaigs, en la introducció del feminisme modern, del qual en fou una activa defensora. Els seus assajos destaquen doncs per la temàtica relacionada amb la situació de la dona i altres per parlar de la cultura i la societat catalana. 

Va participar i intervindre en el “Míting de la Llibertat”(1972) i en el procés constituent del Partit Socialista de Catalunya-Congrés(1976). Va ser responsable de les àrees de Cultura i Edicions de l’Ajuntament de Barcelona durant les primeres legislatures al PSC i membre de la Diputació de Catalunya des del 1983 fins la seva mort. També va ser membre de l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i presidenta del Centre Català del Pen Club. Va morir de una malaltia i va ser incinerada al cementiri de Collserola.